Emès el 10 d'agost del 2000
Últimament, hi ha una mena de febre pels monòlegs, com si fos una cosa nova. Sempre n'hi ha hagut, de monòlegs. I de grans mestres de l'humor: Capri, Gila, Fidel Castro... L'altre dia, un amic em diu: "Fa quinze anys que no parlo amb la meva dona". Dic: "Perquè esteu barallats?". Diu: "No, per no interrompre-la". La dona va sortir de la boda: "Escolta noi, jo el que volia dir-te és que... bla, bla, bla". I no ha parat en quinze anys!
Parla tant que el marit se'n va de casa a rentar el cotxe i ella no ho nota. Quan pari ja ho haurà dit tot, i callarà.
I és que hi ha gent que té molta facilitat per l'autodiscurs. Ara, això és bo o és dolent? Tu veus un paio parlant sol per carrer i no penses: "Mira, un monologuista". Penses: "Mira, un sonat". Aquells paios amb el cap baix, que van remugant mentre caminen: "A mi m'ha de dir lo que he de fer... Va, home, va... Vés que no ho hagi de fer ell, mira el què et dic... Ep, a mi no m'aixequis la veu, eh!...". Jo en conec un que presumeix d'haver inventat un sistema per
parlar sol pel carrer i que la gent no se n'adoni. Es penja un auricular i fa veure que parla per un mòbil 'sense mans'. Diu: "Puc estar sonat, però també sóc creatiu". Una vegada, al metro, se'm va posar un senyor al costat que no parava: "Bssrtsgds...". Intentava entendre el concepte. Llavors li vaig dir: "Perdoni, que parla sol?". I em diu ofès: "Jo no parlo sol: penso en veu alta". I me'l quedo mirant. Diu: "I vostè què mira?". Dic: "Jo no miro: insulto en silenci".
Els sermons i els monòlegs no són ben bé el mateix. En un monòleg, un parla i els altres escolten; en un sermó, un parla i els altres dormen. Perquè són avorrits. Clar, com que el guió sempre és el mateix... No improvisen gaire. No trobes capellans enrotllats que expliquin acudits de religió: "Germans, què és una làpida? Una xinesa que corre ràpid". I els feligresos, tronxant-se de riure. Però això no passa, perquè les esglésies,
distretes, no ho són. Una altra diferència és que els monòlegs es fan. En canvi, els sermons es donen. I no sé vosaltres, però jo prefereixo que em facin, que no pas que em donin. Digue'm tiquismiquis, però prefereixo veure-les venir.
Quan fas monòlegs, has d'estar preparat per escoltar de tot. Ara jo ja formo part del patrimoni nacional de les anècdotes de Catalunya. L'altre dia, un taxista em diu: "Hosti, Buenafuente! Parles més que la màquina de tabac d'una sala de parts, he, he, he!". I va riure tot el que és el carrer de Marina. Falton, home! Vaig estar a punt de dir-li: "Doncs tu tens menys gràcia que el retrat robot de Mazinguer-Z".
Després hi ha els que s'ofereixen: "A mi m'hauries de fitxar, Buenafuente! Jo sí que te n'explicaria, d'històries! Ja heu parlat de les sogres?". És una mica el guionista aficionat: "Aquella sogre que li diries 'bruixa, més que bruixa!'. Que són unes bruixes totes. I la dona: 'Deixa ma mare!'. I tu: 'Ta mare? Lo que has de fer és treure't aquests rulos, que et diran la rulot...'". "Buenafuente, digues això i veuràs la gent!". I quan se'n va: "Digues que ho he dit jo, eh!". A més a més, volen signar-ho.
Per escriure un bon monòleg fan falta dues coses: un guionista i molt de paper; però no d'escriure, sinó de liar. Si no, és impossible que surti. Els guionistes són com el Bio de Danone: els veus i sembla que no fotin res, però sempre estan treballant. N'hi havia un que estava dormint, i els altres em van dir: "Aquest està pensant cap endins!". Alguns guions, efectivament, "te renuevan por dentro", perquè el llegeixes i et vénen ganes de... quedar-te com nou. És un gremi agraït.
Ser guionista està bé, en part. Perquè si ets guionista del ¿Quién dijo miedo? estem parlant d'un programa cultural, tothom comenta les teves marranades: "Hosti, que guapo aquell tio que es menjava uns escarabats a la llauna". Però imagina't que ets guionista de la Carta de ajuste! "Oh, és que no sorprens". "Que no sorprenc? I què vols que faci? Subtitular-la per a sords?". O els guionistes de Cuines. Diu: "No, aquí no digui oli, digui all, que queda més rodó". I el cuiner: "Però és
que d'all no se n'ha posat mai, a l'ou ferrat!". Tots barallats; un desastre. És un gremi que s'ho ha de currar.
Jo, ha arribat un moment que no puc fer res sense un guionista. Surto al carrer i la gent em diu: "Com estàs, Andreu?". I em quedo parat: "Esperi's un moment... Té molta pressa?". I he de trucar als guionistes. M'he fet posar un petri-fax perquè m'envïn els guions de les respostes.
L'altre dia m'estava estimant amb la meva nòvia i em pregunta: "Què, t'ha agradat?". I m'arriba un fax dels guionistes que diu: "No sé a tu, però a nosaltres ens va encantar". I és que això sí que ho tenen els guionistes: els dónes la mà i t'agafen la nòvia.
Últimament, hi ha una mena de febre pels monòlegs, com si fos una cosa nova. Sempre n'hi ha hagut, de monòlegs. I de grans mestres de l'humor: Capri, Gila, Fidel Castro... L'altre dia, un amic em diu: "Fa quinze anys que no parlo amb la meva dona". Dic: "Perquè esteu barallats?". Diu: "No, per no interrompre-la". La dona va sortir de la boda: "Escolta noi, jo el que volia dir-te és que... bla, bla, bla". I no ha parat en quinze anys!
Parla tant que el marit se'n va de casa a rentar el cotxe i ella no ho nota. Quan pari ja ho haurà dit tot, i callarà.
I és que hi ha gent que té molta facilitat per l'autodiscurs. Ara, això és bo o és dolent? Tu veus un paio parlant sol per carrer i no penses: "Mira, un monologuista". Penses: "Mira, un sonat". Aquells paios amb el cap baix, que van remugant mentre caminen: "A mi m'ha de dir lo que he de fer... Va, home, va... Vés que no ho hagi de fer ell, mira el què et dic... Ep, a mi no m'aixequis la veu, eh!...". Jo en conec un que presumeix d'haver inventat un sistema per
parlar sol pel carrer i que la gent no se n'adoni. Es penja un auricular i fa veure que parla per un mòbil 'sense mans'. Diu: "Puc estar sonat, però també sóc creatiu". Una vegada, al metro, se'm va posar un senyor al costat que no parava: "Bssrtsgds...". Intentava entendre el concepte. Llavors li vaig dir: "Perdoni, que parla sol?". I em diu ofès: "Jo no parlo sol: penso en veu alta". I me'l quedo mirant. Diu: "I vostè què mira?". Dic: "Jo no miro: insulto en silenci".
Els sermons i els monòlegs no són ben bé el mateix. En un monòleg, un parla i els altres escolten; en un sermó, un parla i els altres dormen. Perquè són avorrits. Clar, com que el guió sempre és el mateix... No improvisen gaire. No trobes capellans enrotllats que expliquin acudits de religió: "Germans, què és una làpida? Una xinesa que corre ràpid". I els feligresos, tronxant-se de riure. Però això no passa, perquè les esglésies,
distretes, no ho són. Una altra diferència és que els monòlegs es fan. En canvi, els sermons es donen. I no sé vosaltres, però jo prefereixo que em facin, que no pas que em donin. Digue'm tiquismiquis, però prefereixo veure-les venir.
Quan fas monòlegs, has d'estar preparat per escoltar de tot. Ara jo ja formo part del patrimoni nacional de les anècdotes de Catalunya. L'altre dia, un taxista em diu: "Hosti, Buenafuente! Parles més que la màquina de tabac d'una sala de parts, he, he, he!". I va riure tot el que és el carrer de Marina. Falton, home! Vaig estar a punt de dir-li: "Doncs tu tens menys gràcia que el retrat robot de Mazinguer-Z".
Després hi ha els que s'ofereixen: "A mi m'hauries de fitxar, Buenafuente! Jo sí que te n'explicaria, d'històries! Ja heu parlat de les sogres?". És una mica el guionista aficionat: "Aquella sogre que li diries 'bruixa, més que bruixa!'. Que són unes bruixes totes. I la dona: 'Deixa ma mare!'. I tu: 'Ta mare? Lo que has de fer és treure't aquests rulos, que et diran la rulot...'". "Buenafuente, digues això i veuràs la gent!". I quan se'n va: "Digues que ho he dit jo, eh!". A més a més, volen signar-ho.
Per escriure un bon monòleg fan falta dues coses: un guionista i molt de paper; però no d'escriure, sinó de liar. Si no, és impossible que surti. Els guionistes són com el Bio de Danone: els veus i sembla que no fotin res, però sempre estan treballant. N'hi havia un que estava dormint, i els altres em van dir: "Aquest està pensant cap endins!". Alguns guions, efectivament, "te renuevan por dentro", perquè el llegeixes i et vénen ganes de... quedar-te com nou. És un gremi agraït.
Ser guionista està bé, en part. Perquè si ets guionista del ¿Quién dijo miedo? estem parlant d'un programa cultural, tothom comenta les teves marranades: "Hosti, que guapo aquell tio que es menjava uns escarabats a la llauna". Però imagina't que ets guionista de la Carta de ajuste! "Oh, és que no sorprens". "Que no sorprenc? I què vols que faci? Subtitular-la per a sords?". O els guionistes de Cuines. Diu: "No, aquí no digui oli, digui all, que queda més rodó". I el cuiner: "Però és
que d'all no se n'ha posat mai, a l'ou ferrat!". Tots barallats; un desastre. És un gremi que s'ho ha de currar.
Jo, ha arribat un moment que no puc fer res sense un guionista. Surto al carrer i la gent em diu: "Com estàs, Andreu?". I em quedo parat: "Esperi's un moment... Té molta pressa?". I he de trucar als guionistes. M'he fet posar un petri-fax perquè m'envïn els guions de les respostes.
L'altre dia m'estava estimant amb la meva nòvia i em pregunta: "Què, t'ha agradat?". I m'arriba un fax dels guionistes que diu: "No sé a tu, però a nosaltres ens va encantar". I és que això sí que ho tenen els guionistes: els dónes la mà i t'agafen la nòvia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario