Emès el 24 d'octubre del 2000
Es veu que avui fa un segle que existeix el permís de conduir a Espanya. Això vol dir que fa cent anys ja es feien exàmens de conduir? I el límit de velocitat era de 60 km per hora? La gent devia pensar: no és el límit, és l'objectiu! Tant de bo hi arribéssim! I des de quan els posen la "L", als novatos? Fa dos mil anys, si portaves una "L" era la teva matrícula, perquè en números romans és cinquanta. Aleshores, les matrícules portaven una franja balva amb la "H" de "Hispania". Que d'aquí ve lo de la "E", que no és per caprici. Ja ho portaven les quadrigues.
De tota manera, és una experiència inoblidable treure's el carnet. Prefereixo treure'm el queixal del seny. Paperassa, pràctiques, exàmens... I tot per un mòdic preu. Dic "mòdic" perquè haurien de tancar a la Model els qui te'l cobren.
Jo recordo amb especial carinyo el test de l'examen. Em va quedar gravada una pregunta: "En una vía interurbana, usted adelanta a un camión y al mismo tiempo sobrepasa a un peatón que circula por el arcén izquierdo, en el mismo sentido de la marcha. ¿Qué separación lateral deberá dejar, como mínimo, al sobrepasar al peatón?". I vaig pensar: "Si el peatón fuera usted, ninguna: le sobrepasaría por encima, y luego daría marcha atrás". El professor va dir: "Suspendido". I jo: "Bueno, però m'ho he passat molt bé". Em vaig tornar a presentar, perquè et podies presentar tantes vegades com volguessis.
Fins que el professor va dir: "No vingui més". I tu, trist cap a casa, com el Calimero. Hi havia gent acalimerada, de tantes vegades que es van presentar.
També vaig patir amb el prefessor d'autoescola, col·lectiu entranyable que saludem des d'aquí. Però si els hagués de definir d'alguna manera, no utilitzaria l'adjectiu "innovadors". Sempre et fan fer el mateix recorregut. El meu anava amb el braç a fora, piropejant totes les ties que veia: "Mira, mira quina xavala". Fins que un dia li vaig respondre "mira, mira quin fanal". Però ja era massa tard.
També és molt típic que et portin a fer recados durant l'hora de classe: a la gestoria, a deixar uns papers al banc, al súper. Em deia: "Avui practicarem els girs". Li vaig dir "Hosti, que anem a correus?". I no, ja em veus empenyent el carro del Caprabo: "Quan agafis un revolt, assenyala amb el braç,!". Era un paio molt maco. Fumava Ducados. Quatre cartrons cada hora. El cotxe era un núvol de Ducados. Però tenia morro: un dia inclús el vaig haver d'acompanyar a recollir la seva amant: "On els porto?". "A la Casita Blanca. I tu t'esperes aquí practicant l'estacionament al ralentí". "Val. I vostè també posarà el ralentí?". "Tu calla!".
I jo allà esperant. Hi havia un cartellot sobre el cotxe: Autoescuela Constancia y Fidelidad. I el vigilant del pàrquing: "Joé, constante lo es, pero fiel...". I jo li dic: "Vostè no s'hi fiqui que no n'ha de fer res, que és una cosa entre ells dos".
El pitjor de tot és el dia de l'examen. En diuen "pujar" a examen. Jo em vaig pensar que m'examinarien al Montseny. I va ser pitjor: va ser a Tarragona. A vegades no ho sembla quan hi entres, però és una població: la capital del Tarragonès. Es van posar tots els tarragonins d'acord per anar a la plaça Imperial Tarraco a la mateixa hora que jo. Ho van fer expressament, es van trucar: "Anem-hi tots a putejar una mica, que s'examina un de Reus!". No era la plaça Imperial Tarraco. Era Imperial no arranco! Nou del matí... Hi havia cotxes fins i tot de Segòvia.
Hi ha gent que es posa tan nerviosa el dia de l'examen que es queda en blanc. No sé si recordareu que s'ha de començar per ajustar el seient i el retrovisor. L'Estruch, un amic, es va atabalar tant que, davant el dubte, va començar a ajustar-ho tot. Inclús li va ajustar les barilles de les ulleres a l'examinador, va canviar les rodes... "Pero vengaaaa!". "Esperi, que estic ajustant!". I l'examinador li va ajustar els comptes a ell, suspenent-lo.
El dia que finalment el van examinar, l'examinador li diu a l'Estruch, amb aquella veu dolça que els caracteritza: "Si no li dic res, continuï recte". I es veu que, amb la calor, a l'examinador li va agafar una lipotímia, i es va quedar grogui al seient del darrere. L'Estruch no gosava dir-li res, anava fent "ehem, eheeeem!". Quan va arribar a Portbou, va intuir que alguna cosa no anave bé. Va portar l'examinador a un hospital i, pel mateix preu, li van donar el carnet de conduir turismes i el d'ambulàncies. Després ja es va treure el "C", de camions, el "D", el "F", i tots fins arribar al "Z", que és per portar transbordadors espacials. Si veieu un Challenger amb una "L" al darrere, és ell. Guardeu la distància de seguretat.
Es veu que avui fa un segle que existeix el permís de conduir a Espanya. Això vol dir que fa cent anys ja es feien exàmens de conduir? I el límit de velocitat era de 60 km per hora? La gent devia pensar: no és el límit, és l'objectiu! Tant de bo hi arribéssim! I des de quan els posen la "L", als novatos? Fa dos mil anys, si portaves una "L" era la teva matrícula, perquè en números romans és cinquanta. Aleshores, les matrícules portaven una franja balva amb la "H" de "Hispania". Que d'aquí ve lo de la "E", que no és per caprici. Ja ho portaven les quadrigues.
De tota manera, és una experiència inoblidable treure's el carnet. Prefereixo treure'm el queixal del seny. Paperassa, pràctiques, exàmens... I tot per un mòdic preu. Dic "mòdic" perquè haurien de tancar a la Model els qui te'l cobren.
Jo recordo amb especial carinyo el test de l'examen. Em va quedar gravada una pregunta: "En una vía interurbana, usted adelanta a un camión y al mismo tiempo sobrepasa a un peatón que circula por el arcén izquierdo, en el mismo sentido de la marcha. ¿Qué separación lateral deberá dejar, como mínimo, al sobrepasar al peatón?". I vaig pensar: "Si el peatón fuera usted, ninguna: le sobrepasaría por encima, y luego daría marcha atrás". El professor va dir: "Suspendido". I jo: "Bueno, però m'ho he passat molt bé". Em vaig tornar a presentar, perquè et podies presentar tantes vegades com volguessis.
Fins que el professor va dir: "No vingui més". I tu, trist cap a casa, com el Calimero. Hi havia gent acalimerada, de tantes vegades que es van presentar.
També vaig patir amb el prefessor d'autoescola, col·lectiu entranyable que saludem des d'aquí. Però si els hagués de definir d'alguna manera, no utilitzaria l'adjectiu "innovadors". Sempre et fan fer el mateix recorregut. El meu anava amb el braç a fora, piropejant totes les ties que veia: "Mira, mira quina xavala". Fins que un dia li vaig respondre "mira, mira quin fanal". Però ja era massa tard.
També és molt típic que et portin a fer recados durant l'hora de classe: a la gestoria, a deixar uns papers al banc, al súper. Em deia: "Avui practicarem els girs". Li vaig dir "Hosti, que anem a correus?". I no, ja em veus empenyent el carro del Caprabo: "Quan agafis un revolt, assenyala amb el braç,!". Era un paio molt maco. Fumava Ducados. Quatre cartrons cada hora. El cotxe era un núvol de Ducados. Però tenia morro: un dia inclús el vaig haver d'acompanyar a recollir la seva amant: "On els porto?". "A la Casita Blanca. I tu t'esperes aquí practicant l'estacionament al ralentí". "Val. I vostè també posarà el ralentí?". "Tu calla!".
I jo allà esperant. Hi havia un cartellot sobre el cotxe: Autoescuela Constancia y Fidelidad. I el vigilant del pàrquing: "Joé, constante lo es, pero fiel...". I jo li dic: "Vostè no s'hi fiqui que no n'ha de fer res, que és una cosa entre ells dos".
El pitjor de tot és el dia de l'examen. En diuen "pujar" a examen. Jo em vaig pensar que m'examinarien al Montseny. I va ser pitjor: va ser a Tarragona. A vegades no ho sembla quan hi entres, però és una població: la capital del Tarragonès. Es van posar tots els tarragonins d'acord per anar a la plaça Imperial Tarraco a la mateixa hora que jo. Ho van fer expressament, es van trucar: "Anem-hi tots a putejar una mica, que s'examina un de Reus!". No era la plaça Imperial Tarraco. Era Imperial no arranco! Nou del matí... Hi havia cotxes fins i tot de Segòvia.
Hi ha gent que es posa tan nerviosa el dia de l'examen que es queda en blanc. No sé si recordareu que s'ha de començar per ajustar el seient i el retrovisor. L'Estruch, un amic, es va atabalar tant que, davant el dubte, va començar a ajustar-ho tot. Inclús li va ajustar les barilles de les ulleres a l'examinador, va canviar les rodes... "Pero vengaaaa!". "Esperi, que estic ajustant!". I l'examinador li va ajustar els comptes a ell, suspenent-lo.
El dia que finalment el van examinar, l'examinador li diu a l'Estruch, amb aquella veu dolça que els caracteritza: "Si no li dic res, continuï recte". I es veu que, amb la calor, a l'examinador li va agafar una lipotímia, i es va quedar grogui al seient del darrere. L'Estruch no gosava dir-li res, anava fent "ehem, eheeeem!". Quan va arribar a Portbou, va intuir que alguna cosa no anave bé. Va portar l'examinador a un hospital i, pel mateix preu, li van donar el carnet de conduir turismes i el d'ambulàncies. Després ja es va treure el "C", de camions, el "D", el "F", i tots fins arribar al "Z", que és per portar transbordadors espacials. Si veieu un Challenger amb una "L" al darrere, és ell. Guardeu la distància de seguretat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario